dinamarca

Assessorament escènic de la lectura drmatitzada “Dinamarca” de Lluïsa Cunillé dirigida per Héctor Mellinas amb l’interpretació de Pep Planas i Fina Rius.
Estrena a Dau al Sec. Barcelona. Juliol del 2020.

Fotografies de Glòria Solsona
A la sala d’una casa no gaire endreçada, una mare de setanta-cinc anys rep de mans del seu fill de cinquanta anys una carta que el seu segon ex-marit (i també oncle del fill) li adreça des de l’asil en què es troba. Amb aquest detonant i a partir del fet d’abillar-se per anar-lo a veure, Lluïsa Cunillé escriu una paràfrasi de Hamlet per reflexionar sobre les tries que fem i amb les quals ens construïm com a individus avui, a la pretesa societat del benestar.
La sort de fer-ne una lectura és que ens permet de treballar sobre aquest argument d’una manera gens literal, des de les sensacions i la seva dramatització. Així que el poema visual per a una bicicleta que veureu, homenatge alhora a la llum de les cambres del pintor Vilhelm Hammershøi i a la cinètica de les màquines de l’escultor Jean Tinguely, no versa sinó sobre la capacitat que tenim, i que sovint no ens permetem, de deixar-nos traspassar, d’impregnar-nos dels altres, dels seus gestos. Al capdavall, de permetre que allò que ens envolta ens defineixi.
Què passa, però, quan hi renunciem? Quan la societat considera que ja no en formem part i l’esgotament és físicament exhaustiu com ho és també metafísicament? Quines són, aleshores, les nostres aportacions? Què és allò que ens manté vius encara? O, si volem ser més contundents, com ho és Cristina Peri Rossi: Mamá, ¿cuándo te vas a morir / para que yo pueda suicidarme tranquila?